EL VIRUS DE LA POR, VENTURA PONS

El David té vint anys i arriba a Barcelona buscant una oportunitat. La Gràcia en té seixanta-i-uns-quants i li ofereix una habitació a canvi de companyia i atenció. La seva convivència esdevé, des del principi, explosiva. S’adonaran a temps que es necessiten?

 

VENTURA PONS

2011
ANY DE GRÀCIA
ANY DE GRÀCIA

El David té vint anys i el seu poble se li ha quedat petit. En Marçal, el seu millor amic, el porta fins a l’estació de tren perquè els seus pares s’han oblidat d’ell. En arribar a Barcelona, el David es mira la ciutat il·lusionat. Camina fins al barri de Gràcia impacient per començar la seva nova vida.  

La Gràcia té seixanta anys i esperava acollir una noia a canvi de companyia i atenció. A part de ser un noi, el David és lleig i sembla més aviat burro. La Gràcia no ho veu gens clar, però canvia d’opinió quan el noi li assegura que sap jugar a la brisca. Aquella nit, després de deixar-li clares les normes de la casa (“ni dones, ni drogues”), la Gràcia l’ensenya a jugar com déu mana. Quan li tira el Tarot es queda impressionada. Les cartes diuen, clarament, que el noi tindrà una molt bona ratxa.

 

EL VIRUS DE LA POR  VENTURA PONS
EL VIRUS DE LA POR  VENTURA PONS
 
ANY DE GRÀCIA 
VO/
 
 
ANY DE GRÀCIA
VO/
ANY DE GRACIA
VO/
 
ANY DE GRÀCIA 

Fa un cert temps em vaig trobar amb un veí de l’escala. Un ex diputat d’esquerres, una mica poca-solta, sempre enganxat a una d’aquestes pipes llargues que puden i que t’acosten encara més el fum del tabac a la teva cara, molt especialment si estàs a l'ascensor i no ha tingut la delicadesa de apagar-la. Està mig jubilat i volta molt per l’Empordà. Em va explicar que havia conegut a Sant Feliu de Guíxols a algú, pel que sembla un antic company meu d’internat, però el nom no em va resultar familiar. Una setmana més tard vaig tornar a coincidir amb el personatge i la seva incívica pipa i em va insistir: el meu antic col·lega tenia una foto de l'escola on sortíem junts. No li vaig fer cas.

 

Al cap d'unes setmanes, al voltant de tres quarts de vuit del vespre, surto corrent de casa per anar a Laie, la meva llibreria de capçalera. L'endemà a les set de la matinada volava al festival de Toronto i necessitava lectura per al viatge, pesat, de moltes hores. Juro que sense llibres no puc volar. Obro la porta del carrer i se m'acosta i es presenta l'anunciat home de Sant Feliu que em posa una foto de nens en uniforme davant els meus ulls, sense saber que de prop no clisso res de res sense ulleres. M’excuso, explicant-li les meves presses. Em deixa anar que disposa de temps i decideix acompanyar-me les cinc illes que ens separen dels preuats llibres. M'explica que fa temps per anar a recollir el seu fill mitja hora més tard. Ah, tens un fill? Li pregunto, per dir alguna cosa. Dos, aquest és el gran. I a què es dedica? Ja és a segon de carrera, no sé quina diu, i ara mateix deu d'estar acabant de jugar a les cartes. A les cartes? Sí, el curs passat va compartir pis, en un d'aquests programes d'ajuda a la gent gran, amb una senyora que al·lucinava amb les cartes. La vella tenia molt mal caràcter, el meu fill també té el seu, però ella va saber-li ficar el virus de les cartes a la sang. Dit això, arribem al meu destí, m'acomiado cordialment i no l'he tornat a veure mai, de veritat. Sense adonar-se'n havia sembrat en el meu cap la llavor per una pel·lícula. Per a una comèdia.

 

Moltes vegades he escrit sobre el meu vell plaer per la comèdia. I potser em repetiré, però és el que penso. La comèdia és el gran desafiament, el gènere que, vagis on vagis, té més públic que el drama, però sense el seu reconeixement social. En qualsevol país, i més en el nostre, fer riure es considera un art menor i, en canvi, a les llàgrimes se'ls hi dóna una pàtina de qualitat. Malgrat la meva antiga afició per formes narratives lliures i gens convencionals, sempre m'han agradat els gèneres i no m'importa saltar d'un a un altre, d'un drama a una comèdia o de la ficció a un documental mentre m’apassioni el que explico i que senti que existeix la meva mirada en la narració. Fa temps vaig descobrir que a les comèdies, al marge de la seva dificultat conceptual, on la història s'ha de bastir com una bomba de rellotgeria, també hi ha d’haver molta passió. A la vegada, la pròpia naturalesa del gènere les converteixen en tremendes armes de precisió en mans dels directors ... quan es té de veritat alguna cosa per explicar. L'humor en les seves diverses formes permet sòlids nivells de provocació difícilment imaginables en el drama. Una bona constatació que cal tenir en compte quan et proposes un tema. Drama o comèdia?

 

Anem doncs per la collita que va madurar després de la trobada inesperada amb el meu antic company. Una vella forta i tremenda, a la grenya amb un jove inconformista, contestador, que no es talla per res, tots dos obligats a compartir l'habitatge. Ni un ni l'altre es deixen acovardir, tot i que ella té el poder i el jove només les il.lusions. La vella ja ha renunciat als seus somnis i el jove els està descobrint. Una perpètua baralla sense treva, encara que tots dos es necessitin. La percebo com una situació fantàstica, molt divertida, on fabular, en clau de comèdia, sobre les relacions humanes. Aquesta parella serà la base per a una història urbana, trepidant, fresca, divertida, oberta. I que a més, per la diferència d'edats, em cobreix un ampli ventall de públic. Amb el suport, primer de Carme Morell i després de Jaume Cuspinera, vam començar a tramar el guió. Tornar a la comèdia, quin plaer, uf!

 

L'objectiu del David, el noi protagonista, és triomfar en el món artístic i demostrar als seus pares que hi ha una vida lluny del poble i de la tradició familiar, l’anodina fàbrica de xemeneies del seu pare. Gràcia, la vella emprenyadora i punyetera amb la qual no té més remei que conviure, es convertirà en el gran obstacle de David per aconseguir el seu objectiu: el molesta constantment, el fa netejar a totes hores, no el deixa pintar, no el deixa respirar, el posa dia a dia de mal humor ... Fins que al final, després de mil i una trifulgues, en David descobrirà que està molt bé tenir somnis rebels en contra de tot i de tots però que fer-se gran implica també ser pragmàtic. Ajudar i deixar-se ajudar pels altres. Madurar, en definitiva. Un descobriment compartit camb la Gràcia. Reforçant l'objectiu del David, tots els enfrontaments amb la Gràcia prendran més sentit i transcendència. El clímax final serà més complet: en David ha crescut i ha descobert que la vida és millor si la comparteixes. La vella admet finalment que les coses canvien, el noi l'acusa de explotadora. Ella li dóna la raó i afegeix: "Sí, ja ho sé, i una filla de puta ... Però avui farem un parèntesi".

 

Hem intentat palesar el sentit, el missatge, que crec tindrà la pel.lícula: malgrat tot, la vida és millor si ens ajudem els uns als altres. Però hi ha molts altres temes que bateguen per sota d'aquest: la impossibilitat de comunicar-nos en la nostra societat, la dissolució del nucli familiar tradicional, una cosa que gairebé sempre està a les meves pel·lícules, la necessitat que la vida sigui caos, moviment, la precarietat laboral i social de la gent jove ... i la gran i difícil aventura que pot ser una amistat intergeneracional. Com em va escriure en Cuspinera en un mail: No sé, per temes no serà! I és que, respectant al màxim l'objectiu, hem buscat entendre els personatges, entendre el seu entorn, i això ens ha permès enriquir la història, intentant filar prim amb els subtemes que anaven apareixent a mesura que creixia el guió. Una altra cosa que diu en Cuspinera: en temps de crisi fem una crida a l'amistat i a una manera d'entendre el món, avançant poc a poc, gaudint de la gent i del paisatge.

 

Després d'haver passejat en els meus anteriors treballs el meu interès narratiu a l’entorn de temes més transcendents, més dramàtics, he sentit novament la crida de la comèdia. Potser perquè en les vivències del fill del meu antic company d'internat vaig trobar una bona història. Una bona història, sí, la mare de totes les pel·lícules, que em permetia un repartiment d'aquells en què podia creure cegament. O perquè em vaig sentir fascinat per les possibilitats de fer una simbiosi amb el tipus d'humor basat en aquests éssers, tan fràgils en el fons, en la lluita quotidiana en un barri tan singular com és Gràcia. Gràcia i ells, Gràcia i nosaltres. Gràcia és el paisatge de la meva infància i adolescència i, malgrat que ja no és el que era, conserva una personalitat màgica, atractiva, única. És la suma i el plaer de tot això, afegir al rigor del concepte de la posada en escena i de la interpretació, l'emoció i la tendresa d'uns éssers en un marc únic i que, com a tantes de les meves pel·lícules, van a la recerca d'una mica de realització i de comunicació entre la voràgine dels temps que ens ha tocat viure.Intensament. D’any en any, de dia en dia.

 

 
ANY DE GRÀCIA

Una producció d’

ELS FILMS DE LA RAMBLA, S.A.

amb la col·laboració de

TELEVISIÓN ESPAÑOLA, S.A.

TELEVISIÓ DE CATALUNYA, S.A.

 

Guió de

VENTURA PONS

JAUME CUSPINERA

CARME MORELL

 

Direcció i Producció

VENTURA PONS

 

Directora de Producció:

MAITE FONTANET

 

Música:

MAZONI

SANJOSEX

EL PETIT DE CAL ERIL

ILLA CAROLINA

GATO PÉREZ

ÈRIC VINAIXA

 

Fotografia:

SERGI GALLARDO

 

Muntatge:

MARC MATONS

 

Art Director:

BEL·LO TORRAS

 

Ajudant de direcció:

CARLES VALERO

 

So Directe:

NATXO ORTÚZAR

 

Laboratori:

IMAGE FILM

 

Estudi Muntatge i So:

INFINIA

 

Distribució a Espanya i Andorra:

ALFA PICTURES S.L.

 

Distribució Internacional:

LATIDO

 
ANY DE GRÀCIA
 
GRÀCIA
ROSA MARIA SARDÀ
 
DAVID
ORIOL PLA
 
PERE  
SANTI MILLAN
 
ENRIQUETA
AMPARO MORENO
 
NOA
DIANA GÒMEZ
SERGI
ÀLEX MARUNY
 
MARÇAL
RICARD FARRÉ
 
PARE
LLUIS X. VILLANUEVA
 
PAQUITA
NÚRIA FELIU
 
ANY DE GRÀCIA
Please reload

 
ANY DE GRÀCIA

New York (Lincoln Center, US)

Guadalajara (Mèxic)

Chicago (US)

Seattle (US)

Bogotà (Colombia)

Galway (Irlanda)

Santo Domingo (Repúbica Dominicana)

Seül (Korea del Sud)

Cluj Napoca (Romania)

Montpeller (França)

Alexandria (Egipte)

Festroia (Portugal)

Puerto Rico (EUA)

Caracas (Veneçuela)

Sao Paulo (Brasil)

Quito (Equador)

L'Havana (Cuba)

Mèxic D.F. (Mèxic)

Köln (Alemanya)

Premis: 

Chicago Latino Film Festival (USA)

Gloria Award Ventura Pons, Premi Sant Jordi Ventura Pons (Espanya)

Galway Festival. Galway Hooker Award (Irlanda)

 
  • Facebook - White Circle
  • Twitter - White Circle
  • Vimeo - White Circle
  • YouTube - White Circle
texas cinemes
texas cinemes
texas cinemes

© 2015 ELS FILMS DE LA RAMBLA S.A. ||  VENTURA PONS

anydegracia 04