EL VIRUS DE LA POR, VENTURA PONS

AAl jardí de la seva caseta de la Bordeta a Sants, conversant amb les amigues de sempre, curulles d’enginy i diversió, el concepte "amistat" de la gran Colita inclou fins i tot a persones dels temps viscuts intensament: les dues últimes dècades de la dictadura franquista. El just per donar-los sentit amb la seva càmera.

 

VENTURA PONS

2015
COLA, COLITA, COLASSA
COLA, COLITA, COLASSA

SINOPSI

Colita : el perquè d’aquesta dona

 

En el retrat fotogràfic, Colita és una mestra indiscutible de la Barcelona del s. XX. S’ha lliurat tant al seu ofici com al plaer d'exercir-lo (una rara virtut) preferint retratar a gent que coneix i, molt especialment, a la que estima. Escriptors, cantants, artistes de cinema però també rostres anònims, apassionants, que recull entre el poble, acaronant-los, sentint-los, ja que el seu art no es distancia. Necessita l'amor per produir-se.

 

Al jardí de la seva caseta de la Bordeta a Sants, conversant amb les amigues de sempre, curulles d’enginy i diversió, el concepte "amistat" inclou fins i tot a persones dels temps viscuts intensament: les dues últimes dècades de la dictadura franquista. El just per donar-los sentit amb la seva càmera.

 

EL VIRUS DE LA POR  VENTURA PONS
EL VIRUS DE LA POR  VENTURA PONS
 
COLA, COLITA, COLASSA
VO/
 
COLA, COLITA, COLASSA

COLITA I EL SEU MÓN

Cola, Colita, Colassa, com l’anomenava Terenci Moix, és Isabel Steva i Hernández, però tothom la coneix amb el pseudònim de Colita. Un malnom que se li va acudir al seu pare quan va néixer a Barcelona, al cor de l'Eixample, un 24 d'agost de 1940, a l'hora de la migdiada.

 

“Si els francesos diuen que la canalla surten de sota les cols, la nena es dirà Colita” El pare era molt del “seny”, de familia catalana des del segle XV, tots enginyers. La “rauxa” li arriba de la part materna: amb un oncle torero, boxejador i ciclista. Només li diuen Isabel a Hisenda, a les factures o la policía. I els sud-americans que, quan li pregunten el seu nom, es moren de riure, perquè al seu continent “colita” signfica “pompis”.

 

Va estudiar fins als 17 anys a les monges del Sagrat Cor, i a l’'acabar el pre-universitari de lletres, es traslladà un any a París, a estudiar Civilització Francesa a la Sorbona. Amb els anys té la recança de no haver fet de jove una bona inmersió en el món anglosaxó.

 

De tornada a Barcelona, coneix als fotògrafs Maspons, Ubiña i Miserachs, i n’aprèn l’"ofici". Al 1961, treballa un any amb Xavier Miserachs, com laboratorista i estilista. És la benjamina de la generació extraordinària que es troba en l'origen de la fotografia moderna catalana.

 

Al 1962, a "Los Tarantos" pel·lícula de Rovira Beleta, travà amistat amb la genial bailaora Carmen Amaya. Una fita fonamental. S'aficiona a l'art flamenc, es trasllada dos anys a Madrid. És quan realitza les fotografies de promoció d'Antonio Gades i la Chunga.

L'enyorança del Mediterrani i de la seva ciutat, fa que torni a Barcelona. Eren els últims anys del Franquisme, i la ciutat vivía i bullía amb ganes de llibertat. De mica en mica col·labora a la premsa més progressista, Fotogramas, Tele-Expres, Mundo Diario, Destino, ... Durant la transició, ho farà a Interviú, Reporter, Cuadernos para al diálogo, La calle, Boccaccio ...

Alterna la premsa amb la fotografia de cinema, col·laborant amb l’Escola de Barcelona, corrent molt estilista que sorgeix amb l'ambició de fer un cinema Europeu i progressista, en contraposició a la cinematografia "oficial" del Franquisme.

S'especialitza en retrat: gent anónima  i molts professionals, intel·lectuals i artistes, l’elit exquisida. Amb una col·lecció de retrats d’ells, fa al 1971 una exposició a la Galeria Aixelà. Va resultar l'exposició més curta de la seva carrera professional. Només va durar dos dies. L'endemà del vernissage, la policia la va clausurar.

 

Al 1967, col·labora amb el moviment de "La Nova Cançó": campanyes de promoció, portades de discos, pòsters, etc ... La seva afició a la novel·la policíaca i de misteri, fa que Beatriz de Moura, directora de l’editorial Tusquets, li confiï la col·lecció "Serie Negra". És d’aquella época que es declara una feminista convençuda.

 

Amb l'arribada de la democràcia, s'especialitza en fotografiar la seva ciutat, Barcelona, i la seva Àrea Metropolitana, evidenciant els canvis i l’evolució, un reflex de la vida cultural i social de Barcelona i Catalunya.

 

Colita ha realitzat més de 40 exposicions:  Museu de les Arts Escèniques de Barcelona, Arxiu Nacional de Catalunya, Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Filmoteca de Catalunya, etc..  i publicat més de 30 llibres de fotografía: HABANERA, 24x24, UNA TUMBA, EL MODERNISME, MIRÓ OTRO, LA GAUCHE QUI RIT, TARJA D'IDENTITAT, CONFESIONS DE UNA DIVA, BREVE LECCIÓN DE ZOOLOGÍA, A ROSE IS A ROSE, IS A ROSE, 10 AÑOS EN LOS ESCENARIOS DE CATALUNYA, TOTS SANTS, TRETZE QUE CANTEN, GENTE CON MUCHAS TABLAS. GIGANTES, DRAGONES Y OTRO BESTIARIO,

LA PEDRERA CARA SUCIA, QUATRE FOTÓGRAFS METROPOLITANS, QUERIDO JAIME., COLOMBIA VIVE., CIUTADANS?...CIUTADANS!, CARMEN AMAYA, EL CALL DE GIRONA., CARMEN AMAYA 1963: TARANTA, AGOSTO, LUTO Y AUSENCIA, COLITA-MASPONS MISERACHS-POMÉS, FLAMENCS, OJO SON DE ESPAÑA, FOTOS PERDUDES, FOTOS RETROBADES,

20 ANYS D'AJUNTAMENTS DEMOCRÀTICS A CATALUNYA. EL SERRAT DE COLITA, LA GAUCHE DIVINE, BESTIARI XXX, SINMISTERIOS DEL FLAMENCO, CARMEN AMAYA 1963, DONA ATLES, CONFLICTE A COLÒMBIA, FOTÒGRAFES PIONERES A CATALUNYA, LA MANO QUE MECE LA PLUMA, BROSSA – COLITA, DES DEL COS - MARIA MERCÈ MARÇAL, PROHIBIDO EL CANTE, DÍAS LABORABLES, etc  i progressivament ha anat cedint el seu fons personal i professional a diverses institucions catalanes.

 

PREMIS I DISTINCIONS:

1998: Medalla al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Barcelona.

2004: Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, 2008: Premi FAD Sebastià Gasch d'Arts Parateatrals. 2009: Premi Primer de Maig Joan Reventós a la memòria popular de la Fundació Rafael Campalans 2009: Premi a la comunicació no sexista i a la trajectòria periodística de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya 2011: Premi Internacional Terenci Moix. 2012: "Honoris causa" per la Universitat Autònoma de Barcelona. 2013: Premio Nacional de Fotografía Piedad Isla, de la Diputació de Palencia. 2014: Premio Nacional de Fotografía del Minnisterio de Educación y Cultura (rebutjat en desacord amb la política cultural del govern espanyol)

 

COLA, COLITA, COLASSA

LES 9 DONES QUE LA FESTEGEN

 

TERESA GIMPERA

 

Neix a Igualada, però aviat els seus pares mestres, es traslladaren a Barcelona, a Sant Andreu. Gimpera es casà molt jove amb Octavi Sarsanedas, amb qui tingué tres fills, en una època en què ella ”desconeixia els mètodes anticonceptius”. Divertida, progressista i molt compromesa: no va amagar públicament, malgrat el dolor, la malaltia que va posar fi a la vida del seu fill petit, en uns anys en què la sida era tabú.

 

Descoberta per Leopold Pomés, s'inicià meteoricament com a model professional. Es convertí en la simbólica estrella de la Gauche Divine. El 1965 debutà com a actriu de cinema a Fata Morgana, de Vicente Aranda, i després n’ha rodat un munt a Espanya, França i Itàlia. 102 títols entre cinema i tv amb diversos directors, Fernán Gómez, De Sica, Garci, Grau, Ribas. Sempre es recordarà a El espíritu de la Colmena d’Erice. Obtingué gran popularitat com a Lady Europa l'any 1969.

 

L'any 1990 es casà amb l'actor californià Craig Hill (1926-2014), tot i que ja eren parella des de 1966. És autora dels llibres “Claves para saber estar” i “Y se nota por fuera. Cómo alcanzar una espléndida madurez”.

 

MARUJA TORRES

 

Periodista excepcional, amb un gran sentit del compromís i amb gran ironia, és natural del Barri Xino, el Raval de Barcelona. De família murciana, es dedica al periodisme des dels dinou anys, tot i no tenir formació acadèmica en aquest camp. Va començar com a secretària a La Prensa, i ben aviat escriu a Garbo, Fotogramas, Por Favor, Tele/eXpres., Cambio 16 …. Des del 86 va ser una ploma fixa que brillava a El País.

 

Publica el 1986,  ¡Oh es él! Viaje fantástico hacia Julio Iglesias, i el 1991 Ceguera de amor. Dos anys després Amor América: un viaje sentimental por América Latina. El 1999, un llibre de memòries, Mujer en guerra.

 

Ha rebut el Premis Víctor de la Serna de l'Asociación de la Prensa de Madrid; Francisco Cerecedo de Periodisme, Ernest Hemingway de l'Associació de Corresponsals Estrangers, Manuel Vázquez Montalbán de Periodisme, Planeta 2000, Medalla Gabriela Mistral, la Creu de Sant Jordi i la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts.

 

Després de la guerra entre Hesbol·là i Israel, que va cobrir des del Líban, es va instal·lar a Beirut, on va escriure Esperadme en el cielo, guanyadora del Nadal 2009. El maig de 2013 va abandonar El País arran del seu cessament de la secció d'Opinió del diari després de treballar-hi durant 32 anys. «Sóc més pobra i estic millor», va afirmar.

 

 

PILAR AYMERICH

 

S’inicià estudiant direcció teatral a l'Escola Dramàtica Adrià Gual. Però marxà per ampliar-los a Londres, on va descobrir al 65 el món de la fotografia , i també fent pràctiques als estudis "Raphael" a París.

 

Al 1968 s'estableix professionalment a Barcelona en una època en què encara existia censura, especialitzant-se en retrat i en valents reportatges: mort de Franco, manifestacions de "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia", primeres Jornades Catalanes de la Dona; la manifestació de l'11 de setembre de 1977; lluites del moviment obrer i la vaga de fam de Xirinachs….  Antifranquisme, transició, feminisme i la ciutat de Barcelona: imatges de la ciutat per il·lustrar la seva història.

 

Els seus quantiosos retrats són el més representatiu de la seva obra, més de quatre-cents personatges de la cultura catalana com Joan Oliver o Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Mercè Rodoreda, Caterina Albert, Maria Aurèlia Capmany, Eugeni Xammar, membres de la Nova Cançó i polítics, realitzats donant visions diverses d’ells i fent-ne el seguiment al llarg dels anys.

 

La fotografia com a defensa dels principals protagonistes de la cultura catalana de la segona meitat del segle XX és el leit motiv de les seves nombroses exposicions: Resistents (Museu d'Història de Catalunya i l'Obra Social Caixa de Sabadell) i 1975-1979. Memòria d'un temps, sobre la Transició espanyola a Catalunya, també al Museu d'Història, La Nova Cançó, evocant el paper dels cantants en la lluita antifranquista i en el trànsit de la dictadura a la democràcia, passant per l'aparició d'artistes que van visibilitzar als anhels de tota una generació i l'impuls que van donar els promotors que van crear i desenvolupar la indústria discogràfica catalana i en català.

 

Una feinada. Presidenta de la comissió de Periodisme Solidari del Col·legi de Periodistes de Catalunya i membre del Consell Directiu de la Unió de Professionals de la Imatge i Fotografia de Catalunya, reconeguda amb la Creu de Sant Jordi i el premi a la trajectòria de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya.

 

ROSA REGÀS

 

La prolífica escriptora pèl-roja passà la Guerra civil a França amb el seu germà Oriol, el que esdevindria promotor de Boccaccio, fins que va acabar, quan ella tenia sis anys.

 

Es va educar en un internat de religioses de Barcelona, sota el domini de l’avi patern, furiós pel fet que els seus pares s’havien separat. Mariona, la mare, havia deixat el seu home Xavier, autor i promotor teatral, i els quatre fills per una dona, un fet absolutament trencador en aquells anys. Rosa, Oriol i els altres dos germans, Xavier i Georgina, van patir la fúria malaltissa de l’avi que no els deixava cap trobada de petits amb la mare.

 

Es llicencià en Filosofia a la Universitat de Barcelona, en companyía dels poetes José Agustín Goytisolo, Jaime Gil de Biedma o Gabriel Ferrater. Literàriament es consolidà entre 1964 i 1970, treballant a la Seix Barral amb Carlos Barral. El 1970 va fundar La Gaya Ciencia on va publicar obres d'autors poc coneguts aleshores, com Juan Benet, Álvaro Pombo, María Zambrano, Manuel Vázquez Montalbán o Javier Marías, una revista de pensament, Cuadernos de la Gaya Ciencia, i una d'arquitectura, Arquitecturas Bis, amb la col·laboració d'Oriol Bohigas, Òscar Tusquets o Rafael Moneo.

 

Va vendre la seva editorial el 1983 i treballà com a traductora i editora per a diferents organitzacions de les  Nacions Unides a Ginebra, Nova York, Washington, Nairobi i París. Va escriure Ginebra, un divertit assaig sobre la severa capital calvinista i els seus peculiars habitants.

 

El 1991 a Memoria de Almator, la seva primera novel·la, una dona extremadament protegida pel seu pare, el seu marit i el seu amant acaba agafant les regnes de la seva vida. El 1994 guanyà el Premi Nadal amb Azul. La van seguir Viaje a la luz del Cham (1995), narració d'una estada a Síria, i Luna lunera (1999), novel·la molt autobiográfica amb la que obtingué el Premi Ciutat de Barcelona de Narrativa.

 

Al 2001, reb el Premi Planeta amb una novel·la d'intriga, La Canción de Dorotea. Ha publicat més de 20 llibres, destacant Diario de una abuela de verano,  portada a la televisió en una sèrie del mateix títol.

 

Va ser directora de l'Ateneu de la Casa de América de Madrid (1994-1998) i directora general de la Biblioteca Nacional de España (2004-2007), càrrrec que va perdre a l’encarar-se amb el nou Ministre. Des del 2010 viu entre Barcelona i Llofriu. Defensa amb passió que tot està a l'interior de nosaltres mateixos i mai és tard per a les vocacions ocultes

 

 

NÚRIA FELIU

 

Gran activista de la cançó i cultura catalana, va néixer al barri de Sants, de Barcelona, pàtria també del tenor Josep Carreras, Ser de Sants és un fet que porta amb honor i gran orgull.

 

Els seus primers passos en el món artístic varen ser com a actriu. Teatre clàssic i contemporani on protagonitzà grans heroïnes: prometia una carrera brillant. Però els camins de la vida la van dur a debutar com a cantant el 1965 i de seguida destacà exitosament pels seus discs de cançons populars catalanes, boleros i cuplets. Més d’una quarantena.

 

Ha estat pionera popularitzant estàndards nord-americans, de country i de jazz, destacant especialment la seva col·laboració amb el pianista Tete Montoliu, portant al català per primer cop aquests estils musicals.

 

El 1976 va ser guardonada amb el Premi de Cultura Popular concedit pel Ministerio de Cultura, el 1979 amb la Medalla del Cercle català de Madrid, el 1985 amb la Creu de Sant Jordi, el 1990 amb el Premi Sant Jordi de cinematografia concedit per RNE i el Premi SGAE per la seva trajectòria.

 

BEATRIZ DE MOURA

 

Nascuda a Rio de Janeiro és l’editora fundadora i directora literària de Tusquets Editores. Era filla d'un diplomàtic brasiler i va estudiar ciències polítiques, traducció literària i història a l'Escola d'Intèrprets de Ginebra el 1958.

 

El 1961 es va establir a Barcelona, on va treballar per a diverses editorials, com Salvat, Gustavo Gili, i Lumen, amb l'editora i escriptora Esther Tusquets. El 1968 es casà amb el seu germà, l'arquitecte Òscar Tusquets i fundà l'editorial Tusquets Editores, amb una línia editorial, alhora rigorosa i oberta, que ha posat a l'abast del públic les obres de grans escriptors contemporanis en castellà com Ernst Jünger, Milan Kundera o Emil Cioran. Un catàleg de prestigi per a tots els lectors de les darreres dècades, creat junt a Antonio López Lamadrid.

 

Ella mateixa ha traduït al castellà de la versió francesa de Los testamentos traicionados, La lentitud, La identidad i La ignorancia de Milan Kundera.

 

El 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi.

 

ANNA MAIO

 

Tot Barcelona coneix aquesta Torinesa, amable i riallera, llicenciada en Filosofia i Lletres, especialitzada en llengua i literatura alemanya a la Universitat de Heidelberg.

 

Als anys 60 arriba al nostre país per a perfeccionar el seu castellà i estableix la seva residència  entre Barcelona i Cadaqués, poble del què n’és una enamorada. Professora de llengua i literatura italiana a diverses escoles, a l'Escola Superior Italiana i a l'Institut Italià de Cultura de Barcelona. Un centre culturalment i social molt actiu durant els darrers anys de la dictadura. Al mateix temps engega el departament d'italià d’Esade .

 

Des de 1970 exerceix les relacions públiques en el cèlebre Bocaccio, cconvertit el centre neuràlgic de “La gauche divine”, el punt de trobada de més importància en la vida social i cultural barcelonina d'aquells anys. Amb una enorme capacitat de treballl i de gentilesa, coneix i ajuda a tots els que truquen a la seva porta, ja que és la mà dreta d’Oriol Regàs. És la memoria més fefaent dels temps daurats d’aquest sector social, mentre es va convertint en pionera d'una professió desconeguda fins a aquest moment a Espanya.

 

Posteriorment la criden per ocupar càrrecs de relacions públiques i comunicació en empreses catalanes de reconegut prestigi (Llongueras Internacional, Fabra i Coats, etc.) fins que, al 1989, decideix crear la seva pròpia empresa de comunicació: IDPA International Design Press Agency, especialitzada en el camp del disseny industrial, que neix com a resposta al buit de comunicació del món del disseny, amb un clar objectiu: aproximar als creadors i a les empreses de disseny als mitjans de comunicació.

 

Absolutament compenetrada amb la societat barcelonesa, és membre del Patronat de la Fundació Privada Eina i se’n responsabilitza com a gerent fins el 2011, mentre fa de corresponsal de la revista italiana ABITARE.

 

ROSA SENDER

 

El nexe que creà de fa anys l’amistat profunda amb Colita va ser la figura d’Ana Maria Moix i el seu món.

 

Doctora en Medicina i psiquiatria llicenciada per la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Diplomada per l'Escola de Psicologia Aplicada de la Universitat de Barcelona.

 

Des que inicià la seva formació clínica com MIR al Clínic de Barcelona, entre el 1972 i 1976 ha dut a terme una pràctica clínica ininterrompuda en tots els camps de la patologia psiquiàtrica. Entre 1999 i 2003 va organitzar el Programa d´Atenció Psicològica als Estudiants de Medicina per a la Facultat de Medicina de l'UB, un servei de caràcter assistencial, preventiu i investigador.

 

Professora de Psicologia Medica en la Llicenciatura de Medicina (Facultat de Medicina UB) i professora de Medicina Psicosomàtica i Conductual des de 1999 a 2006. Acreditada per l´Agència per la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya com a Professor Lector i Professor Col·laborador en Ciències de la Salut. Col·labora en nombrosos cursos de formació, postgraus i màsters, especialment en temes relacionats amb Medicina Psicosomàtica, estressos i gènere i estressos laborals i patologia psicosomàtica.

 

És membre de la Societat Espanyola de Psiquiatria Biològica, de la Societat Espanyola de Medicina Psicosomàtica, de la Societat Catalana de Psicosomàtica i del Grup de Recerca Dona i Salut Mental. La seva activitat s'ha reflectit en varis llibres, publicacions científiques i ponències en congressos especialment en temes de salut mental.

 

 

MARTA TATJER

 

El mar. És de mar i de Barcelona.

 

Hi ha poca gent que té l'energia d’aquesta agitadora cultural, orgullosa de pertànyer al primer Ajuntament democràtic de la seva ciutat des del 77 fins al 87, una època brillant després de tants anys d'avorriment i de repressió franquista, en un equip que va possibilitar reinventar una nova ciutat, oberta i desenfada, recuperant festes, apostant per una forma diferent de viure la ciutat, ocupant el carrer com a espai obert per gaudir de la cultura. Curiosa, interessada en l'art, la música i la cultura en general… i bastant voyeur.

 

Sense ser experta en res, la ciutat li va brindar dedicar-se en ànima i vida a la gestió cultural. Una època inoblidable, de grans il·lusions col·lectives per canviar i innovar. Des d'inventar-se les Festes de la Mercè (que és del que més orgullosa està) fins a redissenyar el festival del Grec i organitzar les grans manifestacions culturals a Barcelona, els balls en el Moll de la Fusta, les revetlles de Sant Joan a Montjuïc, el correfoc, els carnestoltes i molts actes més.

 

El 1988 crea, durant deu anys, Equip Tatjer S.L., organitzant tota mena d’actes de la Olimpíada del 92, Fòrum de les Cultures, Inauguracions per tot Espanya (Sevilla, Valencia, Madrid i Barcelona), Premis Terenci Moix …

 

Des de 2008 la seva prioritat és l’ONG CHHIMEKI, dirigida exclusivament a dones nepaleses, embarassades, joves mares i nadons. La feina és aconseguir que les dones de més nivell social ajudin les altres, amb l’objectiu que guanyin en poder i autonomia, capacitat i formació, per a ser autònomes i generar ingressos, cosa molt necessària ja que els homes del Nepal emigren en massa a treballar als Emirats Àrabs i Nepal es queda, literalment, sense homes.

 

 

 
 
COLA, COLITA, COLASSA

Una producció d’ELS FILMS DE LA RAMBLA, S.A. i TELEVISIÓ DE CATALUNYA, S.A.

Guió de VENTURA PONS

Direcció i Producció VENTURA PONS

Fotografia: MARIA CODINA

Art Director: BEL·LO TORRAS

Música: PASCAL COMELADE

Muntatge: MARC FARRERAS

So Directe: NATXO ORTÚZAR

Mescla So: NACHO MELERO

Postproudcció Muntatge:  FYPOST

COLA, COLITA, COLASSA
COLITA
ISABEL STEVA
 
AMIGUES
TERESA GIMPERA
MARUJA TORRES
ROSA REGÀS
NÚRIA FELIU
PILAR AYMERICH
BEATRIZ DE MOURA
ANNA MAIO
ROSA SENDER
MARTA TATJER
 
VEU EN OFF
ROSA MARIA SARDÀ
 
 
 
 
COLA, COLITA, COLASSA
Please reload

 
COLA, COLITA, COLASSA

FICG 2016 GUADALAJARA, MÈXIC (World première)

Denver University ( USA)

Santo Domingo Outfest ( República Dominicana)

LesGaiCineMad ( Espanya)

 
  • Facebook - White Circle
  • Twitter - White Circle
  • Vimeo - White Circle
  • YouTube - White Circle
texas cinemes
texas cinemes
texas cinemes

© 2015 ELS FILMS DE LA RAMBLA S.A. ||  VENTURA PONS

Colita 11