EL VIRUS DE LA POR, VENTURA PONS

Adaptada d’“El principi de Arquímedes” de Josep Maria Miró, obra que s’ha convertit en un extraordinari èxit internacional. Una gran sorpresa de la nova fabulació Barcelonesa. EL VIRUS DE LA POR és la pel·lícula número 26 de Ventura Pons i la seva setena adaptació d’un text teatral : ACTRIUS, CARÍCIES, AMIC/AMAT, MORIR (O NO), ANITA NO PERD EL TREN i BARCELONA (UN MAPA).

 

VENTURA PONS

2015
EL VIRUS DE LA POR
EL VIRUS DE LA POR 

El dia que els cavallets de mar, el grup infantil de natació d’un poliesportiu municipal, comencen a nedar sense cinturó una criatura de quatre anys acusa en Jordi, un dels monitors, de fer un petó a un altre nen. 

 

Els pares ho veuen amb inquietud i preocupació. Les versions sobre el petó no coincideixen i fa sortir a superfície sospites, dubtes i temors. Es tracta d’un gest de tendresa per a calmar un nen espantat o hi havia algun altre tipus d’intenció? 

El virus de la por obre interrogants sobre els temors contemporanis, les relacions humanes, els prejudicis i la confiança.

 

 
 
EL VIRUS DE LA POR 
VO/
EL VIRUS DE LA POR 
VO/
EL VIRUS DE LA POR  VENTURA PONS
EL VIRUS DE LA POR  VENTURA PONS
 
EL VIRUS DE LA POR 

Quan, a l’estiu del 2012, vam descobrir a la temporada del Grec El principi d’Arquimedes, el magnífic text de Josep Maria Miró, en el que basem El virus de la por, em va cridar l’atenció que un escriptor, tot parlant-ne en un diari, afirmés: “la literatura és metàfora o no és res”. Per a ell “la història planteja un dilema moral i no amaga una reflexió sobre la llibertat, en l’esfera privada i fins i tot íntima, que diu moltes coses sobre les concessions polítiques de la societat d’avui”. És un molt bon punt de vista, que comparteixo, per analitzar el significat de la narració.

 

Doncs som-hi. El centre, la clau de tot plegat no és la sospita, un tema recurrent que s’ha utilitzat molt a la literatura i al cinema, La calumnia o Dubte són dos exemples que em venen al cap. Allò que fa interessant El virus de la por des del punt de vista que comparteixo “parla de la mirada, de la transformació social de la mirada, de com uns mateixos fets poden ser interpretats de manera molt diferent avui de com eren interpretats ahir. En un món cada vegada més orgullosament lliure i democràtic, on l’accés a la informació igualaria les possibilitats de tothom, resulta que la mirada s’ha anat tenyint de por i darrera d’aquesta por s’ha escolat la llibertat real. Es parla de la renuncia a la llibertat en favor d’una suposada seguretat. I d’això, sí que se’n pot fer lectura política”. 

 

Quatre mirades adultes que defensen quatre postures ben diverses. Quina mena de societat desitgem? La por de perdre la seguretat genera violència? Com un dubte sobre una acció quotidiana, aparentment innocent, que no sabem si s’ha produït, es converteix en una paranoia, en una malaltissa psicosi social? La sospita ja és la condemna? Les noves maneres de comunicació, les xarxes socials, el facebook, mostren la seva perversitat com a propagadors d’informació sense verificació possible? Les xarxes poden esdevenir letals?  On ens menaran els límits de la correcció política?

 

A més, i aquest fet és molt interessant per a mi com a director, El virus de la pores proposa formalment com un puzzle, un joc narratiu discontinu, un anar endavant i endarrere en un temps relativament breu. Tot plegat passa en quatre hores que trastocaran la vida d’un xicot sorprès per una mala interpretació, o no?, d’un petit moment d’afectivitat. Aquest jugar narrativament amb el temps, aquest capgirar la lògica estructural, és un plaer que em ve de lluny i que ja el reconec en la memòria d’algun espectacle de la meva època teatral de fa quatre dècades, un plaer que es pot trobar en d’altres històries que m’ha agradat explicar fugint de la linealitat convencional: Caríces, Morir (o No), El perquè de tot plegat… Però trobo que a El virus de la por la discontinuïtat, les petites repeticions en la concreció de la història ens ajuden a ser més precisos en la metàfora.

 

A El virus de la por en Jordi, un entrenador de natació d’una piscina municipal de Barcelona, un xicot molt professional, afable, intuïtiu, afectiu amb la canalla, intenta treure la por d’un nen que pateix espantat per l’aigua. Una por que el propi Jordi havia tingut de petit, però no tothom veu el (suposat) petó d’en Jordi de la mateixa manera. Un petó que portarà cua. És acusat d’abús, i pateix en poques hores d’una manera traumàtica un trànsit emocional, brutal, que el mena de la innocència a la sospita cruel, a la vida vigilada. I potser, a la curta, a la seva pròpia negació com a individu. 

 

Però els que l’envolten, com reaccionen? 

L’Anna, la directora del complex, una dona d’uns quaranta anys, s’enfronta a un difícil dilema. Té una experiència de vida que fa diàfan el que s’ha esdevingut socialment. Ara seria impossible – la correcció ho impedeix – banyar-se despullada com feia de jove davant dels nens dels campaments d’estiu on treballava com a monitora. O veure com dos monitors portaven a dormir entre ells a una criatura plorosa. Amb tota naturalitat, sense cap impediment, sense cap conseqüència. 

 

Els comportaments socials han canviat, en algun moment es van acabar sense que ningú en fos conscient. “I s’acabaven perquè s’extingia una possibilitat de relació sense vigilància, aquesta manera de fer que obeeix a una existència monitorada, controlada per càmeres, ocultes o no, reals o imaginàries, però sempre en marxa i sempre pendents del que es fa o es deixa de fer”. Aquest procés que l’Anna ha viscut en dècades, en Jordi l’experimenta precipitadament, de manera traumàtica, en una tarda.

 

L’Hèctor, el seu company de feina i amic, se’n desentén. No s’hi posa, no es pronuncia. El seu silenci és el de la conformitat, el de les majories submises. I en David, un des pares que porten els nens a la piscina, l’acusador, representa el temor; la seva obsessió és la seguretat per sobre la llibertat, convençut de garantir l’absència de patiment i de dolor al seu fill. És un home de certeses i no dubta, desterra la possibilitat de l’equivocació, no dóna cap oportunitat a la víctima.

 

Una història d’un humanisme radical. Un fet intranscendent esdevé una càrrega social profunda. Espero que, també al cinema, com està passant internacionalment amb el gran èxit aconseguit amb l’obra teatral de Miró, la història d’El virus de la por esdevingui una metàfora dels nostres temps.

 

 
EL VIRUS DE LA POR 

Una producció d’ELS FILMS DE LA RAMBLA, S.A.TELEVISIÓ DE CATALUNYA, S.A.

Guió de VENTURA PONS I JOSEP MARIA MIRÓ

Direcció i Producció VENTURA PONS

Delegada de producció TV3: ELISA PLAZA

Fotografia: ANDALU VILA SAN JUAN

Muntatge: MARC FARRERAS

So Directe: NATXO ORTÚZAR

Estudi Muntatge i So: FYPOS

 
EL VIRUS DE LA POR 
ANNA
ROSER BATALLA
JORDI
RUBÉN DE EGUÍA
HECTOR
ALBERT AUSELLÉ
DAVID
SANTI RICART
LAURA
DIANA GÓMEZ
 
EL VIRUS DE LA POR 
Please reload

 
EL VIRUS DE LA POR 

MONTRÉAL (Quebec) Festival des films du monde

Festival Internacional Bogotà (Colòmbia)

LOS ANGELES i Denver University (USA)

Istambul Film Festival (Turquia)

Santo Domingo (República Dominicana)

Festival Zinegoak de Bilbao (Espanya)

Guatemala, La Antigua Guatemala, Quetzaltenango y Escuintla (Guatemala)

FIC-CAT (Roda de Berà)

Quito (Ecuador)

 Piriapòlis ( Uruguai)

Santiago MOVLH ( Xile)

Cambridge ( Regne Unit)

Santo Domingo Outfest ( República Dominicana)

LesGaiCineMad ( Espanya)

Halifax ( Canadà)

La Cinémathèque québécoise of Montreal (Canadà)

Outfest Lima (Perú)

LGFEST (Panamá)

ICA Londres (Regne Unit)

Llamale H Film Festival (Uruguai)

 
  • Facebook - White Circle
  • Twitter - White Circle
  • Vimeo - White Circle
  • YouTube - White Circle
texas cinemes
texas cinemes
texas cinemes

© 2015 ELS FILMS DE LA RAMBLA S.A. ||  VENTURA PONS

MAKING OF.00_05_38_19.Still007.jpg